0

AMISTATS

[Puedes leerlo en castellano aquí]

Resulta que avui he volgut revisar quan fa de la meva última entrada, i fa tres mesos que no passava per aquí… Durant aquests tres mesos he intentat escriure alguna entrada, però quan m’asseia a fer-ho, no em venia cap tema. També és veritat que he intentat treballar més una de les meves passions, dibuixar, i realment últimament ho faig molt. Diumenge, després d’un intens debat al whatsapp, vam anar a la piscina i vam improvisar un sopar amb amics i em van inspirar

I sobre amics va aquesta entrada (serà curta, no patiu!). No és el primer cop que escric sobre paternitat i amistat, però a diferència de l’altra entrada, aquest cop vull parlar de les noves amistats.

Molts cops amb l’Ariadna havíem reflexionat sobre la pèrdua d’amistats, però fins ara no ens havíem adonat de la sort que tenim de conèixer les noves amistats. En tenim de tots tipus i totes meravelloses. Amistats amb les quals compartir gustos i aficions, amistats amb qui discutir sobre política, amistats amb qui parlar de criança, amistats que viuen la seva utopia, amistats que són uns artistes, amistats que et donen suport quan fas reflexions, amistats amb qui jugar a jocs de taula, amistats que valoren la feina que fas i t’animen a continuar, amistats que et fan riure, amb qualsevol acudit dolent, amistats amb qui parlar de Joc de Trons (i fer-me l’expert…) i així podria escriure l’estona que calgués…

No tots són amistats noves però, hi ha les amistats retrobades i les amistats que han perdurat a pesar de tot. En qualsevol cas, tenim molta sort de tenir les amistats que tenim, tant les noves com les no tant noves!

Gràcies per compartir el nostre camí i deixar-nos compartir el vostre!

Albert

 

Cal Po.jpg

0

JO TAMBÉ VULL DONAR EL PIT

[Puedes leerlo en castellano aquí]

Doncs sí, amigues i amics, a mi m’agradaria poder donar el pit. Resulta que l’atzar evolutiu va decidir que fossin les femelles dels mamífers les que tinguessin la capacitat d’alletar els seus descendents.
Vull donar el pit pel vincle emocional que genera entre la mare i el fill o filla. Per molt que els pares estiguem implicats en la criança dels nostres petits, mai podrem crear aquest vincle concret amb ells. Però aquest no és el principal motiu, els pares creem altres vincles amb els nostres fills i filles, que poden ser igual d’importants.
Vull donar el pit per poder donar consol als meus fills i filles. Quan es donen un cop o tenen un disgust, unes xumades de pit ho arreglen tot. Però aquest tampoc és el principal motiu, ja que els pares també som capaços de consolar els nostres petits i petites, desenvolupem milers d’estratègies a través de l’assaig – error, fins al punt que en alguna ocasió ens escullen a nosaltres en lloc de la mare, i dissimulem, però una guspira d’orgull se’ns escapa en un mig somriure.
Vull fer pit per dormir als meus fills i filles. Per què el pit és millor que un somnífer. Però no, aquest tampoc és el principal motiu, com en el consol, els pares acabem desenvolupant tècniques per adormir-los. A mi em va funcionar durant molt temps amb en Max la cançó del final de Lucky Luke!
Vull donar el pit per alimentar els meus fills i filles. Durant els primers 6 mesos no podem participar (o no ho hauríem de fer segons recomanacions internacionals) de l’alimentació. Aquest tampoc és el principal motiu, per què l’espera és llarga, però al final pots alimentar-los, i el que és millor (i tots ho fem, n’estic segur…) ens podem acabar el que deixen al plat! (Jo encara no he perdut els quilos del primer embaràs…)
Vull fer pit per perdre els quilos que es guanyen en un embaràs. Donar el pit és millor que anar al gimnàs, o com a mínim l’Ariadna ha tingut aquesta sort. Està clar que aquest no és el principal motiu, és més aviat una broma, si volem perdre pes podem fer exercici o dieta.
Vull fer pit per què la meva dona pugui descansar, i aquest sí que és el principal motiu. A casa tots dos encara fan pit, i en faran mentre ambdues parts estiguin a gust, i en alguns moments es veu clarament com és esgotador per l’Ariadna. Molts són els motius que poden portar als petits fer més pit del que és habitual, i això acaba cansant la pobre mare, que segueix donant pit per què creu que és la millor opció pels petits. I tu com a pare t’ho mires, preguntes que pots fer per ajudar i la mare et mira i et diu que res, que només volen pit… I a mi almenys em genera frustració, i penso, si pogués donar el pit, ella podria descansar, però no puc… Així que faig altres coses que ella no pot fer mentre dóna pit, un cop ha acabat, pot descansar o fer el que l’hi vingui de gust.
P.D.: La primera nit a soles amb en Max, acostumat a adormir-se fent pit, vam tenir una de les converses més profundes que hem tingut en aquests quatre anys. Ell va voler saber per què els pares no podíem donar el pit, i jo l’hi vaig explicar. Imagino que la conversa era tant “profunda” que va dormir com un soc fins que va olorar el pit de la seva mare i es va despertar.

IMG_20160401_183028

0

M’AGRADA SER PARE

[Puedes leerlo en castellano aquí]

Volia escriure sobre un altre tema, però ahir hi vaig pensar i he canviat el que vull escriure. L’altre entrada queda pendent, però l’escriure.

Ahir vaig assistir a les Jornades Tècniques del INS Ribot i Serra. Aquestes jornades consistien en explicar als alumnes de 2n d’Animació Sociocultural quines sortides hi ha un cop finalitzat després del cicle, que vegin que hi ha futur. Us explico això per què farà uns 15 dies el meu ex professor, el José Luis es va posar en contacte amb mi per tal d’assistir i explicar la meva experiència com a Animador Sociocultural. I en la conversa l’hi vaig dir que hi hauria d’anar acompanyat d’en Max i l’Arlet per què em feia il·lusió presentar-los als meus exprofessors i ex companys. Ell em va dir que perfecte, que seria genial. Finalment però no va poder ser, ja que havia de ser a les jornades a la mateixa hora que en Max surt de l’escola. Un cop vaig arribar allà, el primer que em va dir en José Luis va ser “sobretot digues que ets pare!”. I així ho vaig fer, repetides vegades. Vaig haver de marxar abans de temps per poder anar a banyar als peques i donar-los el sopar.

Tot això ve per què un cop finalitzada la jornada, i mentre tornava cap a casa amb la moto, vaig reflexionar sobre com m’agrada ser pare. I és que cada cop que parlo dels meus fills, o de paternitat en general, se m’omple la boca. És una sensació molt satisfactòria, ja que parles del que t’agrada i gaudeixes de parlar-ne. Imagino que és per això que els pares som tan pesats parlant dels nostres fills, per què en gaudim i ho volem compartir. Si ve és cert que la paternitat és complicada i té moments molt durs, us puc assegurar que no la canvio per res del món, i que si us ve de gust parlar sobre qualsevol tema relacionat amb la paternitat, ens podem trobar per fer una cervesa (o un suc si venen els meus fills, i així podem compartir, “oi, papa?”).

Mentre saludava als meus exprofessors i professores em va emocionar saber que segueixen aquest bloc, i que a sobre els agrada el que escric! És una manera de saber que seguim en contacte i que compartim experiències més enllà de l’Animació Sociocultural.

Albert

dibuix1.jpg

El dibuix d’avui potser no té molta relació, però perfectament podrien ser un pare i un fill compartint aficions. És una versió d’un dibuix que em va enamorar!

 

0

Gràcies

Aquesta entrada d’avui és per vosaltres. Gràcies per ser-hi (en persona o virtualment), gràcies per llegir-nos (escoltar-nos), ens hem estalviat moltes visites al psicòleg. Saber que hi ha gent que et llegeix, que t’escolta, que simplement hi sou, ajuda, reconforta que que carai, fa molta il·lusió.

Tots vosaltres d’alguna manera formeu part del nostre petit caos, encara que amb alguns de vosaltres no ens coneguem personalment, però esperem que en algun moment les nostres vides es creuïn i ens puguem trobar i conèixer.

El camí de la maternitat / paternitat no és fàcil, i espais com aquest fan que tot sigui una mica més fàcil i lleuger. Gràcies, 100 gràcies!

I ara, anem al que realment interessa, per celebrar aquests 100 likes sortegem una il·lustració de l’Albert o un assessorament de porta nadons personalitzat. Per participar-hi només cal:

  • Que us agradi la página de Facebook del Nostre Petit Caos https://www.facebook.com/elnostrepetitcaos/?fref=nf
  • Comentar i fer like a la publicació del facebook
  • Opcional: però ens farà molta il·lusió, quan ens trobem en persona ens feu una super abraçada.

Teniu temps fins el 20 de març a les 23:59h

Albert, Ariadna, Max, Arlet i Lula

IMG_20160307_221650.jpg

1

LA MORT

[Puedes leerlo en castellano aquí]

Jo, ara fa uns 5 anys, era un inconscient i no tenia por a morir. Ets jove i fins a cert punt et creus immortal. Però a més, no crec que hi hagi res més enllà, quan et mors, t’apagues i ja està. Per tant de què preocupar-se. Si bé és cert que la mort de la gent que m’envoltava sí que em feia por.

Tot va canviar quan vaig conèixer una de les persones més importants de la meva vida, el meu fill gran en Max, i es va acabar de rematar amb l’arribada d’una de les altres persones importantíssimes a la meva vida, l’Arlet. D’ençà que sóc pare temo la mort, i molt. No és res fora del normal, tots, poc o molt, tenim por a la mort, i això no és negatiu, al contrari, potser ens fa viure més intensament.

Crec que quan un és pare, inclús quan et planteges ser-ho, pensa sovint en la mort.

Penses en la teva pròpia mort i el futur dels teus fills sense tu. No veure’ls créixer, no poder ajudar-los a superar-se, no poder gaudir els seus èxits i ajudar-los a aixecar-se després d’una caiguda. Tems que la seva vida entri en una dinàmica negativa pel fet de no tenir pare. També penses que la teva companya no ho podria superar, tot i ser molt forta, un cop així no pot ser fàcil de digerir. I pensar això fa molta por.

Penses en la mort de la teva parella, i t’aterra encara més, per què ella és el pilar de la família, i si la figura paternal és important, la maternal, no ho negaré, ho és inclús més. I tu estàs segur que no ho podries fer sense ella. I això encara fa més por.

Penses en la mort dels teus fills, i t’enfonses. Com podries viure sense la persona que t’ha canviat i que t’ha convertit en el que ets ara. Penses que el món és molt injust cada cop que un infant mor, i que si fos el teu no podries seguir vivint. Que la vida ja no tindria sentit. Són pensaments inevitables, ho veus per la tele i empatitzes, de sobte un pensament negatiu et ve al cap i ja penses el pitjor, o els teus petits es posen malalts, i ho portes a l’extrem. I això és el que més temo.

A més és un tema molt complicat de tractar amb ells. En Max, que és com un avi, ja ens ha plantejat si ell és morirà, i només té quatre anys! I clar no l’hi pots negar l’evidència, o almenys nosaltres no ho hem volgut fer, i creieu-me que va ser molt dur dir-li, sí fill, algun dia et moriràs, per sort encara has de viure molts anys.

De fet el moment més dur de la meva vida, i puc assegurar que el de l’Ariadna també, va ser quan acabada de néixer van ingressar l’Arlet per què no sabien que tenia. I en una situació com aquesta, et planteges el pitjor dels escenaris, i mai a la vida havia tingut tanta por com aquells dies.

Per això no em vull ni puc plantejar-me que es sent quan algú perd un fill o una filla. No pot haver-hi res pitjor en aquesta vida.

Per sort aquests pensaments són passatgers, seria impossible viure obsessionats amb aquest tema. I vius, vius al 100% per gaudir de la família. Per què com deia aquell “la vida pot ser meravellosa!”.

Avui no dibuixaré jo, avui vull compartir una vinyeta de l’Snoopy (bé, no sé si és de l’Snoopy o algú la va “modificar”). Crec que és la frase més optimista relacionada amb la mort que he llegit mai.

Albert

“Algun dia ens morirem, oi?”
“Sí, però la resta de dies viurem”

CXeytUaWMAAd3XP

1

SER SEGON/A

[Puedes leerlo en castellano aquí]

Fa poc l’Arlet va fer 18 mesos (1 any i mig, encara està en aquella edat que es diuen els mesos…), 18 mesos que han passat volant, però no només aquests mesos, l’Arlet en si està passant molt ràpid.

I amb això no vull dir que ella sigui ràpida (de fet ho és, sobretot quan la despulles per banyar-la i arranca a córrer per tot el pis, és una fletxa), em refereixo als segons fills i com passa el temps amb ells.

Amb el primer embaràs, estàs única i exclusivament pel que va passant, la panxa creix, la primera ecografia, la primera puntada de peu… Amb el segon, la panxa creix que ni te n’adones, a la primera ecografia i vas amb el teu fill gran i estàs més pendent del que farà que no de veure la pantalla, no tens temps de posar la mà a la panxa, el gran vol acaparar l’espai.

Neix el primer, 24 hores del dia dedicades exclusivament a ell, la primera caca, la primera nit junts, el primer somriure, la primera dent, la primera cursa fins a urgències, la primera vegada de tot el que fa i l’hi passa a un nadó. Amb el segon no tens temps de gaudir de tots aquests detalls, la primera nit, pateixes per si el gran dormirà amb el nouvingut, la primera caca no és més que un altra caca dels 2 milions que ja has canviat, el primer somriure segurament l’hi ha fet al seu germà i tu ni tan sols l’has vist, la primera dent la veus quan ja vas per la segona, i a urgències no hi vas si no és realment urgent, ja no ets un pare novell, vaja, perseguir el gran no dona temps d’estar pel segon.

I és una llàstima, per què el segon mereix tota la teva atenció, com la va tenir el primer, però desenganyem-nos, és impossible, has de dividir la teva atenció entre els dos, si no series injust amb el primer, i el peix comença a mossegar-se la cua. I tu vols estar pel segon, però el gran necessita molt més de la teva atenció, és més interactiu, el petit només fa pit, caca i pipi.

De sobte han passat 18 mesos i has passat molt poc temps a soles amb el teu segon fill, i ets sents malament. Penses que ha tingut mala sort de néixer segon, que si fos el primer seria totalment diferent. Però t’ho mires amb certa distància i veus que estàs equivocat. L’Arlet és una afortunada, ha viscut tota la seva curta vida amb la persona que més s’estima, el seu germà Max. Des del primer moment l’ha mirat amb amor, gràcies a ell s’ha espavilat, ell l’ha fet jugar, ell l’hi ha fet companyia quan ho ha necessitat, ell l’hi ha fet una abraçada quan l’hi convenia (i quan no també), ell l’hi ha explicat coses que passen a la vida, ell l’hi ha fet un petó allà on s’ha fet mal. Ella mai ha estat sola, sempre ha tingut a la persona més important de la seva vida al seu costat, el seu germà gran, i com sempre l’hi diem al Max, quina sort té l’Arlet de tenir un germà gran com tu.

I des d’aquesta distància, també veus com l’has gaudit tu, per sort diferent de com vas gaudir el primer. Gaudeixes del primer cop que el gran la va fer riure, del primer cop que es van agafar de la mà per anar algun lloc, de la primera discussió de germans, i de la primera vegada que fan qualsevol cosa junts.

Per sort el Max va néixer el primer i l’Arlet la segona, si no, ara res seria el mateix, i que voleu que us digui, jo així sóc feliç!

Albert

arlet