0

Arròs

Ja fa uns dies vem quedar al parc amb unes amigues que volien conèixer l’Arlet (sí, la gent ja no ens ve a veure a nosaltres, sinó que venen a veure els nostres fills…). Mentre jo jugava a la botigueta del Patufet amb el Max, vaig sentir una frase que em va obligar a intervenir a la conversa. L’amiga soltera l’hi deia a l’amiga casada: “I tu a què esperes? Que se’t passarà l’arròs!”.

Des de que l’Ariadna es va quedar embarassada del Max, desprès de molts dies intentant-ho, vaig prendre una decisió que de moment mantinc. No preguntar sobre paternitat a la gent que conec, i així evitar moments incòmodes. I crec que tothom hauria de fer el mateix. Ja està bé de “increpar” a la gent amb preguntes sobre la seva vida personal. Són tantes les variables que poden intervenir el la voluntat o no de ser pares (potser porten molt temps buscant, i això els desespera, o un dels dos no pot concevir fills, o la situació econòmica els fa dubtar si és bon moment o no, o simplement no en volen tenir), que et pots trobar amb que acabes de ficar el peu a la galleda, pràcticament fins a les aixelles.

Tots em patit per part d’avis, tietes, pares, etc… la famosa pregunta: “i tu a que esperes?” I moltes respostes iròniques et passen pel cap: “A que me’l mantinguis tu”; “A que els homes ens podem quedar embarassats”; “Jo sóc més d’adoptar”; i altres que podrien ser més ofensives… Però respons amb un somriure i dius que encara ets jove… Però hi ha una edat ideal per ser pares? Decideix la societat quin és el procés a seguir? Hem de tenir fills per que és el que toca? Jo crec no, cadascú ha d’escollir el seu camí.

La meva intervenció a la conversa va ser: “No tothom vol menjar arròs, potser ells prefereixen fideus…I ara existeixen arrossos que no es passen.”. I segur que hi ha gent que no vol ni una cosa ni l’altre, o que prefereix que l’hi preparin i l’hi portin l’arròs, o prefereix un arròs tres delícies, o mil variables culinàries més.

Així que el pròxim cop que us diguin que se’t passarà l’arròs, pots engegar-los a la merda, o dir que ets més de fideus…

AlbertDSC_0737

[Leelo en castellano aquí]

1

Els petits grans herois

Quan em vaig quedar embarassada de l’Arlet tenia una cosa molt clara, després de la cesària del Max, volia tenir un part vaginal el menys intervingut possible, per això em vaig estar informant, vaig buscar una professional i un hospital que m’oferissin aquesta oportunitat (per desgracia no tots els hospitals et permeten tenir un part vaginal després d’una cesària). Doncs bé, després de les classes de preparació al part natural, homeopatia i infusions per afavorir el part tot va acabar amb una estupenda cesària d’urgència per patiment fetal, això si, una cesària respectada, amb l’Albert al meu costat i veient com treien a l’Arlet de la panxa. Gràcies Laura per fer tan càlid un moment que podria haver sigut molt fred.

L’Arlet ja havia arribat a aquest món, i com veuríem uns dies més tard ho va fer com una super heroïna, o com prefereix el seu pare, com una Khalessi. A l’Arlet se la van endur a neonats en observació per què va néixer amb una granissada al cos (la mateixa granissada que m’havia sortit a mi a la panxa un dia abans), i a més la meva placenta estava bullint. A neonats va estar amb l’Albert fins la 01.30h de la matinada que me la van portar a l’habitació. Els dos dies següents van ser tan normals com podien ser després d’una cesària amb una nena recent nascuda i un nen de dos anys i mig que no entenia res del que passava.

El diumenge a la nit l’Arlet tenia febre, no li baixava, i el dilluns  van ingressar-la a neonats. Crec que mai a la vida he tingut tanta por, no sabíem com de greu era la situació, no sabíem com estava la nostre petita Khalessi. Teníem por, molta por. Quan finalment ens van deixar anar a neonats, ens van explicar que l’Arlet tenia una infecció i que havia d’estar una setmana ingressada, com a mínim, amb antibiòtics. I que li farien proves, moltes proves de mil i una malalties, virus, bacteris, cultius i analítiques (avui dia sé que tan ella com jo estem super sanes, fins i tot he descobert virus i bacteris que jo he tingut i no m’havia assabentat). La meva petita portava una via, i estava connectada contínuament a una màquina per vigilar les constants. No sé d’on vam treure les forces, però el que és cert, és que dos dies després d’una cesària podia recórrer el passadís que em separava de la meva petita mil i una vegades sense que em fes mal la cicatriu. L’Albert es passava hores i hores amb el Max, amb el super Max, que ens ho va posar tot molt i molt fàcil, com diu ell és un campió i un valent! No sé quants viatges Palau – Sant Cugat va arribar a fer, i tot per què el Max tingués la rutina més normal possible dins d’aquell caos. El Max no es va deslletar durant l’embaràs i gràcies a això l’Arlet va tenir la millor medicina (la lleteta de la mama) molt ràpid i en abundància.

En el Max li vam explicar que l’Arlet estava malalta i que havia d’estar a l’hospital durant uns dies, quan el Max va entrar a neonats i va veure tots aquells bebes, ens va dir: Mama, l’Arlet està amb tots els seus amics i juguen a pujar i baixar muntanyes (referint-se a les màquines de les constants que semblaven muntanyes). Quan ens va dir això, em vaig adonar que tot i que nosaltres no podíem estar amb ella tot el dia (no per què no ens deixés l’hospital, sinó per què necessitàvem descansar i sobretot ens necessitava el Max), que no estava sola, estava amb el Pol, amb la Maria, l’Ivet, el Guillem, el Marc, la Laia i molts d’altres.

Aquell mateix dia a neonats van ingressar tres petits que acabarien sent uns veïns molt especials per l’Arlet, eren en Pol, la Maria i l’Ivet. Gràcies a ells i sobretot als seus pares, aquella setmana a neonats podem dir que fins hi tot va ser divertida. Vam riure, vam compartir i vam créixer com a pares, alguns com a pares novells i d’altres com a repetidors. Aquells cables que portaven penjant els nostres fills van acabar sent possibles fantàstics usb dels nens del futur, vam riure amb els problemes per canviar els bolquers d’un pare novell de bessons, el Jordi, vam aprendre a donar el pit a dos bebes a la vegada amb l’Eva (si amb un bebe els inicis són complicats no em vull imaginar amb dos, campiona), la imatge era fantàstica, vam aprendre per què hi ha nens a neonats que fan UVA gràcies a l’Ivet i a la seva mare la Mireia. I sobretot, entre tots vam aconseguir que aquelles hores eternes tancats entre quatre parets amb els nostres petits ingressats fossin més divertides, i el record que ens queda d’aquells dies no sigui tan dolent. Tots aquests peques són els petits grans herois, juntament amb el Marc i el Max, els millors germans grans del món.

Ariadna

New Doc 4_1(1)[Leelo en castellano aquí]

2

Tinc la paternitat molt curta…

Fa un parell de dies que vaig tornar a la feina, i des de llavors estic molt trist (exagerant com és habitual…)

Justament avui m’ha vingut a la memòria la notícia de fa uns tres anys que parlava sobre la maternitat de la Vicepresidenta de l’estat Soraya Sáez de Santamaria. Per qui no ho sàpiga, aquesta senyora va donar a llum, i al cap de deu o onze dies ja estava a la feina. El mitjans de comunicació lliberals van córrer a elogiar l’actitud d’una dona que, tot i la lacra d’haver estat mare en el món laboral, no feia el paràsit i tornava a la feina de seguida. Doncs a casa meva (en aquella època jo estava a l’atur i l’Ariadna ja estava embarassada del Max) ens vam indignar i molt, de fet l’Ariadna cada cop que la veu per la televisió comença a dir coses molt inapropiades però molt certes, només l’hi falta posar-se a insultar en italià, i ajuntar els dits en aquell gest tant típic de Itàlia (sempre m’ha semblat que els insults en italià són més durs que els nostres…)

Doncs sí, és una vergonya que aquesta senyora, imatge pública i que en principi ens representa, donés aquest exemple, en una societat on ja és prou difícil per les dones ser mares i conciliar la vida familiar i laboral, tornes a treballar tant aviat. I sí, és la seva vida i pot fer el que l’hi dona la gana, però quan aquesta persona tracta amb empresaris, que només fan que maltractar a les dones embarassades o amb ganes d’estar-ho, el que hauria de fer, en la meva humil opinió, és batallar per totes i cadascuna de les mares del seu país, i lluitar per un permís de maternitat com deu mana, és a dir, mínim un any.

Nosaltres hem tingut la sort que l’Ariadna s’ha pogut allargar els permisos de maternitat, en el cas del Max acumulat diverses històries, i en el cas de l’Arlet amb una estupenda excedència. Però quan veiem amigues que a les 16 setmanes han de deixar els seus infants, amb molta sort amb els avis o a llars d’infants, se’ns posen els pels de punta pensat que aquella pobra criatura, que amb prou feina comença a interactuar amb els de casa, hagi d’anar a passar el matí, la tarda o tot el dia amb desconeguts.

I que dir de la paternitat, que són 15 dies? La majoria dels quals te’ls passes movent papers d’amunt a avall, marejat per la complexitat de la burocràcia (crec que si algú edita una guia completa de com inscriure els teus fills sense morir en l’intent, es farà d’or!). Amb el pas del temps m’he adonat de la sort que vaig tenir d’estar a l’atur quan va néixer el Max (en aquell moment em sentia fatal, i gràcies a això he desenvolupat un Síndrome de l’Intestí Irritable) i poder gaudir del seu primer any de vida. Amb l’Arlet no he tingut tanta sort, tot i que compartint la maternitat amb l’Ariadna he pogut gaudir dels dos primers mesos de la meva filla. I sí, 15 dies són molt pocs, però dos mesos no són gaire més. Els pares som més importants del que ens ha fet creure la societat, que molt cops limita la paternitat a l’acte de plantar la llavor a les dones i portar diners a casa. Doncs ja va sen hora de promoure un altre tipus de pares, per sort cada cop més nombrós, que s’impliquen amb la criança dels seus fills i filles. Com m’agrada veure pares com jo que fem porteo, i qual moteros que ens creuem per la carretera, ens fem una mirada de complicitat per que sabem que estem gaudint de la meravella més gran del món, ser pares!

P.D.: Gràcies a un permís de maternitat tinc feina!

Albert

joporteo

[Leelo en castellano aquí]

0

QUI SOM?

El nostre petit caos està format per cinc membres, l’Arlet, una nena de dos mesos que tot i la seva curta vida ja és una súper heroïna, el Max, un nen de quasi 33 mesos (2 anys i 9 mesos pels profans de la paternitat) amb una imaginació quasi infinita, l’Ariadna i l’Albert, la mama i el papa que ho fan tant bé com bonament poden, i finalment la Lula, un gos salsitxa i hermafrodita (sí, sí, com els cargols) una mica sòmines.

En aquest blog volem compartir les nostres experiències amb totes aquelles persones amb ganes de llegir-nos i compartir amb nosaltres el nostre petit caos.

[Leelo en castellano aquí!]