0

A LA CRUÏLLA ENS VEIEM!

Tot just quan l’Ariadna estava embarassada del Max, una amiga ens va dir: “Ja veureu, quan sigueu pares perdreu moltes amistats i en guanyareu moltes altres”. Quina raó tenia! Com han canviat les nostres amistats en els darrers 3 anys…

Quan un és pare la vida canvia d’una manera que costa d’imaginar. Em fa molta gràcia la gent que diu que quan siguin pares la seva vida no canviarà… Pobres innocents. El ritme de vida canvia totalment, si fins ara no havies de mirar el rellotge per anar a dormir, ara aprofites que la criatura dorm per descansar i anar al llit, que demà a les 8 toquen diana! Abans menjaves alguna cosa ràpida i llestos, ara menjar és tot un ritual! Anar al cinema és una quimera i sortir de festa és un record llunyà… Cap de setmana a la tarda, qui es vol quedar a casa poden anar al parc! I així en moltes més coses que no sóc capaç de (o no vull) recordar. Els canvis són infinits, i quan no ets pare semblen canvis negatius, vaja estàs canviant el teu estil de vida i sembla que t’ho estan imposant… Malditos tiranos! Però resulta que un cop els tens en braços i et somriuen, te’n adonés que tots aquests canvis han valgut la pena!

I per què dic tot això i que té a veure amb les amistats? Doncs resulta que un cop canvies de vida, veus que els “insolidaris” dels teus amics no es posen al teu ritme… S’ha de ser egoista. Fora bromes, és molt senzill i temptador culpar als amics que t’abandoni, igual que ells et culparan a tu del distanciament. I ara sé que és fals que hi hagi culpables (tot i que a vegades els he culpat del distanciament), és un simple fet de moments vitals, i el meu moment vital i el dels meus amics és totalment oposat. I així és difícil seguir en contacte. En el meu cas, el problema ha estat que per ambdues bandes no ens hem esforçat a mantenir el contacte, i sembla que ja hem passat el punt de no retorn. Per sort, he mantingut el contacte amb un dels meus amics d’infància i em manté al dia de tot el que passa amb ells!

I llavors estan les noves amistats. Un cop ets pare, et trobes amb més pares, i tens l’oportunitat de compartir experiències, i el que és més important, la comprensió amb els horaris! Pots arribar tard, pots marxar a mig sopar, pots fer tot allò que et fa fer un fill i que els que no són pares no t’entendran de cap de les maneres…

I per últim tenim les amistats que es reforcen, que són aquelles amb les que coincideixes en el temps a l’hora de tenir fills, i que a part comparteixes força opinions (que no totes) sobre la criança, i amb els quals comences a anar de vacances, o a fer excursions, o qualsevol cosa apta per a infants, i que acabes per pensar com has pogut viure sense ells tot aquest temps!

En definitiva, les amistats i la paternitat són complexes, i depèn de cadascú seguir un camí o un altre, i tot i que a vegades ens podem equivocar, sempre ens acabem trobant en una cruïlla de camins!

Que us vaig tot molt bé! Salut!

Albert

cruïlla

[Leelo en castellano aqui]

Anuncis
0

MACEDÒNIA

Em sap greu Ariadna, però no ets la meva mitja taronja… ni em completes, puc viure perfectament sense tu, i altres tòpics típics de l’amor… I et dic tot això, per què vull que quan els nostres fills siguin grans visquin l’amor de parella igual que ho fem nosaltres. Per sort som persones totalment independents que hem tingut la sort de trobar-nos en el camí i compartir la que creiem que és la millor experiència que pot viure una persona, tenir fills. Sí que és cert que el fet de conèixer-te m’ha convertit en l’home que sóc avui en dia, una versió millorada de mi mateix. També és cert que considero que ets la millor companya de viatge que podia desitjar, i que tot i que el viatge és molt llarg i la vida dóna moltes voltes, tinc l’esperança que el nostre acabi a la vegada i junts. I si no és així, sempre seràs la persona que em va fer el regal més gran que es pot fer, el Max i l’Arlet, i sempre us portaré enganxats al braç. I t’escric això, que ja saps, però que tant em costa expressar, per què tenir fills és difícil i cansat, i el cansament crea tensions entre la parella, però tot a aquesta vida es pot solucionar parlant i no hi ha res que un bon ‘abraxuxo’ no solucioni. Els fills també dificulten els encontres de parella, però ja saps que tindrem temps de retrobar-nos, i després serà com tornar a començar la relació. Que tremoli Can Tarragona! I la sort més gran de totes és que hagis compartit amb mi com educar als nostres fills, i que de ben segur molta gent no entendrà, però que tu i jo estem segurs que no hi ha una millor manera de fer-ho! Has aconseguit que no vulgui portar els meus fills a l’escola convencional; que cada cop que veig un pare o una mare amb una motxilla d’aquella marca tan coneguda i tan poc ergonòmica m’indigni i tingui ganes d’explicar-li, pel seu bé, que aquestes motxilles són fatals pels infants; que em replantegi estereotips de sempre com els nens són uns tirans o una hòstia a temps soluciona molts problemes; idolatrar doctors que expliquen com educar fills o mirar amb mals ulls d’altres que esdevenen gurus catalans de l’educació infantil, però maltracten psicològicament als infants; que m’emocioni llegint experiències d’altres pares que t’inspiren escriure aquestes coses; que participi de converses materno-filials amb les companyes de feina, i que em mirin amb cares rares per què encara dormim amb els nostres fills; que hagi decidit treballar menys hores per poder estar a casa amb vosaltres; i un llarg etcètera que mai acabaria. Vull que els meus fills puguin viure les relacions de parella d’aquesta manera, o que com a mínim el seu referent a casa hagi estat positiu, i que cada cop que algú els demani si han trobat la seva mitja taronja puguin dir que no l’estan buscant, que ells ja són un peça de fruita sencera, ecològica i sostenible. Per tot això, no ets la meva mitja taronja, però junts hem fet una macedònia boníssima. T’estimo! macedònia[Leelo en castellano aquí]