0

BENVOLGUT DESCONEGUT…

Hi ha una situació que molt curiosa que estic investigant d’ençà que sóc pare, i és l’actitud de certs desconeguts o vagament coneguts que et creues pel carrer, i que de sobte et paren per què passeges amb dues criatures i els diuen coses i fins i tot intenten tocar-los…. Estic desenvolupant dues teories:

– La primera és que per a molta gent, un bebè és com una droga, i quan n’has tocat un, en vols més, i estàs disposat a envair la intimitat dels pares que passegen tranquil·lament pel carrer, per tal de poder veure, i en el millor dels casos, per poder tocar-los per poder superar el “mono”.

– La segona vindria ser tot el contrari, potser aquesta gent no ha vist mai un infant o només l’han vist a través de la tele o internet, i volen veure’n un de a prop, assegurar-se que existeixen i que no són una invenció, i poder comentar amb els amics que ells sí que han vist i tocat un bebè.

En qualsevol dels dos casos, jo com a pare em sento molt incòmode.

Em sento incòmode amb el desconegut que et pari com si coneixes en Max de tota la vida i comença a parlar amb ell, i ell pobre prou feina té a amagar-se darrere de les meves cames, que crec que hi ha cops que si pogués s’introduiria dins del meu anus per què aquella persona no és segueixi dirigint a ell. T’agafen ganes de dir-li al desconegut: “Que no ho veus que et té por!?”. Encara hi ha un subjecte pitjor en aquest cas, i és el que s’adona que en Max té por, ho verbalitza, i tot i així segueix parlant amb ell!! Vols parar ja!!

Incòmode amb l’altre desconegut que vol veure el bebè que portes dins de la motxilla, i tocar-lo per veure si respira! També l’hi diries a aquesta persona, “que et toco jo a tu? No, oi, doncs deixa a la meva filla en pau!” Amb un sonor “pobret”, posarà en dubte que sigui bona idea portar-lo com el portem, que això és molt modern i que a sobre el mal acostumarem a anar en braços… Doncs resulta senyor o senyora, que això no és gens modern, que el que és modern és portar-los estirats i sense cap mena de contacte amb els seus pares! No es fiqui on no el demanen!

I encara em sento més incòmode amb el vagament conegut, que et coneix de tota la vida per què ets fill de la de cal no se que (senyors i senyores de més de 50 anys, em sap greu però els de la meva generació comencem a no dominar la gent per si és de Cal no se que o Cal no se cuantos…) i que de petit et veia molt a tu i els teus germans, i el teu fill és igual que tu (val a dir que la majoria de cops em confonen amb un dels meus germans, però tot i així em coneixen a la perfecció…). Llavors jo, en un exercici de memòria quasi titànic, intento ubicar a la persona (desistint la majoria de cops), poso bona cara, i intento evitar que envaeixi el nostre espai vital.

A qui no l’hi ha passat? Així que Benvolgut desconegut, et convido a no acostar-te al meu fill, el que segurament et veu com un monstre que se’l vol menjar (són nens, ja ho sabem, tenen molta imaginació) si no és que ell parla primer amb tu, senyal que confia amb tu, i també et convido a no tocar la meva filla de mesos d’edat, no és cap objecte que porti sort si el toques ni cura cap malaltia. Si voleu tenir una relació amb els meus fills, pot ser que primer ens convideu a un bon sopar a mi i a la seva mare, i un cop fem un informe positiu sobre la vostra persona, ja veurem si podeu entrar en contacte amb els nostres fills. Gràcies.

Albert

nopotspassar