GLADIADORES AMERICANOS

Els que vam créixer entre els 80 i els 90 hem gaudit de multitud de programes mítics de televisió. S’han fet moltes llistes al respecte i jo no seré qui ara les repassi. Però hi ha un programa en concret que la paternitat m’ha fet recordar i que moltes vegades aquestes llistes no mencionen, GLADIADORES AMERICANOS. Si algú no l’ha vist mai, el programa pretenia que dues persones que estaven molt en forma completessin una pista americana (com la de l’exèrcit vaja) però molt acolorida amb el blau, vermell i blanc de la bandera d’Estats Units, però no només competien contra la pista, alhora havien de competir contra uns nois i noies hipermusculats i cabelleres crepades com els heavies de l’època, fins i tot el vestuari era igual pels nois que per les noies.
Doncs resulta que casa meva, d’ençà que el Max és prou gran per repartir totes les seves joguines pel pis, sense ordre ni sentit aparent, casa meva sembla el plató de Gladiadores Americanos, i jo sóc un d’aquells pobres concursants preparat per no morir en l’intent d’anar del punt A al punt B (he arribat a la conclusió que el desordre és directament proporcional a la distància entre tots dos punts, a menys distància més desordre). Les proves que ens podem trobar per casa són:
– Legos (o Plyamboil en funció de cada casa)! – Crec que en una escala de l’1 al 10 de dolor, trepitjar una peça de Lego sobrepassaria la taula. Quina ment malvada va crear aquest infern de colors?
– Vehicles rodats! – Trepitjar un cotxe no és necessàriament dolors, però la conseqüència pot ser un coxis trencat
– Plastilina! – No és dolors en cap cas, però enguarra com una mala cosa, i enganxa…
– Roba! – Intentar seure al sofà entre el contingut de dues assecadores de roba és tot un repte. No se si a la resta us passa, però a casa, el dia que plegues roba durant una hora, de sobte, per un fet màgic que desconec, o provinent d’un univers paral·lel, l’assecadora torna a estar plena fins dalt i la rentadora més del mateix…
– Segur que hi ha més proves que ara no em venen a la ment, però de totes elles hi ha una versió extrem, i aquesta sorgeix quan un dels teus fills té una necessitat nocturna, i clar a les 3 de la matinada, mort de son, amb la llum apagada i sense ulleres, tinc més probabilitats de conèixer a la Beyoncé que anar d’A a B sense cap accident…
I sí, per això aquest blog es diu El Nostre Petit Caos, per què casa nostre és un caos. I seria injust culpar només a en Max, l’Ariadna i jo som molt desendreçats, i ens hem proposat millorar-ho, però als dos dies, el caos torna ser superior que la nostra voluntat. I escolta si no pots amb el caos, únete a el!

Albert

[Leelo en castellano aquí]