2

AQUEST POST ÉS PER TU

[Leelo en castellano aquí]

Aquest post és per tu, avui fa un any vas arribar a aquest món, va ser una arribada una mica accidentada, però tot i així meravellosa. Erets preciosa, ets preciosa.

Aquest post és per donar-te les gràcies.

Gràcies per fer-me créixer com a mare, però sobretot per fer-me créixer com a persona.

Gràcies per fer-me veure que després de la foscor més profunda sempre apareix la claror més espectacular.

Gràcies per fer-me més forta, per fer que el meu cor cada dia sigui més i més gran.

Gràcies per donar-me a conèixer, junt amb el teu germà, l’amor més pur que he sentit i vist mai. Us estimo fuerte, fuerte, fuerte hasta que explota.

Aquest post també és per tu, avui fa un any que et vas convertir en germà gran, i tot i que no és un camí fàcil ens has demostrat dia rere dia que ets un germà gran genial, espectacular i especial.

Gràcies per aprendre a tenir pacència (tot i que a vegades vulguis estrangular a l’Arlet, quan això passa penso que mires massa Tom i Jerry).

Gràcies per saber esperar.

Gràcies per ser com ets.

Aquest post també és per tu, per que avui fa un any et vas convertir en pare per segona vegada. I tot i que a vegades no ha sigut fàcil, junts hem tirat endavant.

Gràcies per estar sempre al meu costat i per acompanyar-me en aquest camí.

Arlet, ets una lluitadora (vas arribar a aquest món lluitant i cada dia ens demostres que lluites per allò que vols), forta, valenta, decidida i preciosa.

Per molts anys bonica.

Ariadna

DSC_1242

1

FINS A L’INFINIT I MÉS ENLLÀ!

[Puedes leero en castellano aquí]

Imagino que més d’un i una haurà entrat esperant que parles de Toy Story, i tot i que la saga de Pixar ens encanta… Només em referiré a ella per una única frase, LA FRASE! Fins a l’infinit i més enllà! Del que és, segons l’opinió de molts, el millor personatge de tots, en Buzz Lightyear.
La meva imaginació em fa creure que el guionista que es va inventar la frase era pare, i tenia un mal dia, un dels seus fills o filles havia entrat en bucle. Va arribar a la feina amb més ulleres del que és habitual i els seus companys van preguntar que l’hi passava i va explicar que el seu fill o filla havia entrat en bucle, i que aquests anaven fins a l’infinit i més enllà. A ell o algun company l’hi va fer gràcia la frase i la van adaptar a la pel•lícula.

I sí, és dels bucles del que vull parlar. Pels que busquen una representació de l’infinit, els convido a presenciar un bucle infantil. Que succeeix quan un nen o nena entra en bucle, de sobte una cosa que per ells és vital, però que pel que sigui no poden tenir, esdevé un problema sense solució, i, a casa nostre com a mínim, es converteix en una petició que es repeteix moltes vegades, fins a l’infinit, sense poder raonar amb ells.

Hi ha certes estratègies que poden funcionar, però la majoria dels casos et veus avocat a una espiral de peticions, que acaben no tenint cap mena de sentit i que desesperen. Quan s’acaba un bucle? Qui ho sap, tots hem comes l’error d’entrar a l’espiral abans d’hora, quan creiem que la tempesta ha passat, però només aconseguim reiniciar el bucle, que pot ser el doble de llarg tranquil•lament.

El millor consell, paciència (la que em falta a mi sempre que entrem en bucle…), sembla impossible, però el bucle s’acaba. I el pitjor o millor de tot és que per ells és com si no hagués passat res, i tu, que encara estàs cabrejat, penses: “Quina sort, ja no està enfadat!”. Els nostres fills i filles tenen la sort de passar d’estar molt enfadats a estar molt contents, per què són petits i innocents.

Per això, quan miren Toy Story i en Buzz diu la seva frase, només veuen aquesta frase. Jo amb la meva ment perversa imagino fins a l’infinit i més enllà!

Albert

buzz[Puedes leero en castellano aquí]

2

GRÀCIES!

[Leelo en castellano aquí]

Aquesta entrada és d’agraïment, vull que quedi clar des d’un principi. Un agraïment a unes persones sense les quals l’educació que volem i estem donant als nostres fills no seria possible. Un agraïment per entendre i acceptar que els temps canvien i que tot i que ells no ho van fer ni ho farien com ho fem nosaltres, han sabut formar part de tot això i s’han adaptat quasi a la perfecció. Un agraïment, per què sense ells i elles l’experiència de ser pares seria molt més complicada del que ho és per si sola. Per tant, gràcies per tot i per tant avis i iaies!
Imagino que no tots els nens tenen la sort de tenir 6 avis i iaies com tenen en Max i l’Arlet, i no em vull imaginar que dur a de ser, sobretot per als pares. En molts casos els nens no han tingut la sort de conèixer a tots els avis i iaies, i per molt que els expliquem sobre ells, suposo que no poden trobar-los a faltar. D’ençà que sóc pare, la meva visió sobre els meus propis pares ha canviat radicalment, i el canvi ha estat a positiu. Se que mai seré capaç d’agrair tot el que han fet per mi i els meus germans, però ara sóc capaç de valorar-ho des de la pròpia experiència.
I quan un és pare, està clar que té com a mínim un model on emmirallar-se: el seu propi pare, i en el cas de les mares les seves pròpies mares. I l’exemple pot ser positiu o pot ser negatiu, però sempre acabaràs pensant que les teves actuacions com a pare són un reflex de com et va tractar el teu propi pare. Per tant sempre intentaràs fer-ho tan bé com ho va fer ell o canviaràs les coses que no et van agradar. Pensa que et porta uns quants anys d’avantatja, en el meu cas 35 anys!
I de sobte quan ets pare descobreixes una faceta dels teus propis pares que desconeixies, i que segurament ells també, els teus pares ara són avis! I canvien, us puc assegura que canvien! I et sorprenen molt! Canten, ballen, expliquen contes, i infinitat de coses que no recordaves que fessin!
Però el que és més important, et donen suport, i en el nostre cas un suport incondicional. I enamoren els nostres fills, cadascú amb les seves “històries”, 6 avis i iaies, tots i cada un especials i únics, perfectes per cada moment dels nostres fills.
Simplement, gràcies avis i iaies!

Albert

avis

[Leelo en castellano aquí]

0

BENVOLGUDA LULA…

Avui, mentre l’hi feia una puesta apunto al blog, m’he mirat la descripció del blog, i parla de la família, de tots 5. I sí, som cinc, encara que molts cops ens en descuidem. La Lula és el cinquè membre de la família. Se que no pot llegir, però l’hi vull dedicar una entrada:
Benvolguda Lula, ara fa uns 5 anys vas arribar a la nostra família. Erets el cadell de Teckel (gos salsitxa) més maco que podia existir, i ens vam enamorar de tu al moment. Feia poc havíem perdut la Gatxan per moquillo, i no vas poder venir a casa durant uns mesos. Un cop a casa l’aventura va continuar. No volies pixar al carrer, i vas necessitar un viatge al país basc per aprendre a fer-ho fora de casa. Dormies a llocs impensats de la casa. Has conegut la platja, fugint d’un dogo alemany que segurament en feia 50 com tu. I així infinitat de coses més.
Un bon dia l’Ariadna es va adonar que quelcom estrany et sortia de la vulva. I el veterinari ens va deixar i es va quedar amb un pam de nas… Ets hermafrodita!!! Crec que mai has acabat de definir-te com a mascle o femella, i això fa que tinguis un caràcter esquerp amb els desconeguts, imagino que estar indefinit no afavoreix la seguretat en un mateix. Això si amb els de casa perds el cul!
L’any 2011 et vam donar una notícia que no vas entendre fins al gener de 2012 quan arribaria en Max, ampliàvem la família. Per celebrar-ho et vam portar a unes super vacances amb una furgoneta Volkswagen fent una ruta pel nord d’Espanya. Un cop arribat en Max, vam haver de canviar certs hàbits progressivament, no dormir al llit, no pujar al sofà durant el dia, etc… Quan vas arribar a casa no vam pensar que amb el temps hauríem de canviar-te els hàbits, i molt menys que els nens portarien tanta feina, i que cada cop tindríem menys temps per tu…
I sí, aquest text és per explicar-te que tot i que et fem moltíssim menys cas del que et mereixes, et seguim estimant com el primer dia, en Max i l’Arlet (sobretot l’Arlet) també t’estimen amb bogeria, per què tu Lula ets el cinquè membre d’aquesta família.

Albert

lula[Leelo en castellano aquí]

0

ELS PIRATES TAMBÉ FAN TETA

Era la tempesta més intensa que havia viscut mai. Les onades eren inclús més altes que el pal més alt del vaixell. La tripulació estava aterrida. Venien de trobar el tresor més gran que mai hagués trobat un pirata, el tresor perdut del capità Barba blava. Ell, l’intrèpid capità Max, pirata temut arreu, l’havia trobat i es dirigia a casa per gaudir-lo amb la família i la tripulació, però una forta tempesta l’estava allunyant del seu destí final. Tancat a la seva cabina, sota la llum d’una espelma a punt de consumir-se, mirava amb tristor el mapa d’aquell oceà injust i cruel. Estaven a tres dies de la costa, però sabia que seria impossible arribar-hi si la tempesta s’allargava durant tota la nit. Buscava entre els seus pensaments unes paraules d’ànims per la seva tripulació, que lluitava de forma valenta contra aquelles onades gegants. Mentre es posava el seu uniforme de capità, amb l’esperança de generar una mica d’optimisme entre els companys, va pensar com se n’havia sortit de situacions complicades, com, amb els entrebancs que et posa la vida, havia aconseguit seguir endavant. I va ser llavors quan va veure que hi havia un bri d’esperança. Ell també necessitava una mica de coratge i ella, la deessa dels mars podria oferir tot el que qualsevol pirata temut necessitava per ser el més valent dels pirates…I el capità Max va demanar teta a la mama, per què tenia son.
Perdoneu pel mini relat, però he tingut un moment d’inspiració!
Fa uns dies escrivia sobre un cocodril que tinc a la banyera, i resulta que ara vull parlar del tema des d’un altra perspectiva…. Si en aquella entrada parlava d’uns objectes que em fan veure que els meus fills es fan grans, en Max disfressat de pirata i fent teta em va recordar que no és més que un nen petit. És petit, però es fa gran a marxes forçades. Cada dia ens trobem amb situacions quotidianes que ens ho fan veure. Es desperta i vol jugar una estona al llit, és un nen, però després va sol al bany i no vol que l’acompanyis, s’està fent gran. Té problemes logístics al bany i el deixa ple de pipi o caca, és un nen, però t’ho explica i et dóna un cop de mà a netejar-ho, s’està fent gran. Et discuteixes per què no vol dinar, és un nen, però quan l’hi ve de gust dinar i el dinar, t’ajuda a cuinar, s’està fent gran. No vol fer la migdiada, s’està fent gran, però un viatge amb cotxe al poble veí l’adorm, és un nen. I així amb un munt de situacions més.
Tenir fills és difícil, però ser conscient que només són nens ho és més. I molts cops oblidem aquest fet tan senzill i els exigim conductes o actes impropis de la seva edat. Però la cosa no és tan fàcil com recordar que són nens, ja que molts cops pequem massa de veure’ls només com a nens i els infravalorem, i no els deixem “créixer”. Per tant crec que cal obrir la ment, i estar despert al dia a dia dels nostres fills i filles, si per nosaltres és difícil, imagineu per ells, que viuen el conflicte de ser nen però no tant a les seves pròpies carns.
El pròxim cop que veieu a un pirata fent teta, recordeu que potser ve de trobar el tresor més gran mai trobat enfrontant-se a milers de perills…

Albert.

pirata[Leelo en castellano aquí]