3

PACIÈNCIA, ON ETS?

[Leelo en castellano aquí]

Últimament la paternitat és una mica frustrant. No ens alarmem! Se que no n’hi ha per tant, i que sóc un exagerat, però hi ha una situació que es repeteix massa sovint i que em frustra. Us poso en situació: en Max fa quelcom que jo crec que no està bé (segurament ell creu que sí que ho està), intento explicar-li tan bé com puc o en se, com que la situació no s’acaba el meu to puja (ja sé que no hauria, però sóc humà) fins al punt d’amenaçar-lo amb una conseqüència del tipus et trauré la joguina, apagaré la tele o no anirem a algun lloc acordat prèviament. Com que seguim sense fer cas, i ja he estirat tant com puc l’amenaça, al final l’aplico i òbviament en Max entra en un dels seus bucles, i jo innocent de mi intento clamar-lo i ell s’encén més i crida que només vol la mama… I jo em frustro…

Si analitzem fredament la situació, que ens ha portat a aquesta situació de conflicte? La teoria diu que la meva manca de paciència ens ha portat fins aquí, ja que en Max està en una etapa de creixement, i ha de portar fins al final els límits per formar-se com a persona que és ara i serà quan sigui gran. També en funció dels ulls que ens mirin l’anàlisi pot canviar molt. Hi ha qui dirà que la culpa és meva per no frenar-lo a temps, si cal amb el càstig corporal, els de l’hòstia a temps vaja… Però jo m’ho miro des de fora i penso que estar cansat i voler posar i aplicar límits són dos conceptes que no s’haurien de combinar. Estàs cansat, tens poca paciència i tot allò que fan els teus fills i filles contrari als límits que tu consideres que estan clars (i que potser no ho estan tant) et sembla una provocació, i l’animal que portes dins saltaria a la jugular dels petits i petites per demostrar qui és el mascle alfa de la casa, però l’ésser racional intenta gestionar la situació, i finalment arribes a un punt entremig que lluny de solucionar el problema, encén encara més la foguera. Al meu últim post ja parlava dels bucles i com de llargs poden ser, però la frustració màxima és quan el meu fill només vol parlar-ho amb la mama, i com a mascle alfa ofès, marxo amb la cua entre les cames i molt emprenyat.

Al meu fill l’enfado l’hi dura el que triga a parlar amb la seva mare, a mi, em dura bastant més, tot i que jo també parlo amb la seva mare, que em vol fer veure que ha passat, però la meva ceguesa momentània no m’ho permet, i molts cops, encara fa que em frustri una mica més. I no, no tinc raó, no m’hauria d’enfadar més, però ja diuen que errar és humà i rectificar (encara que sigui en un post i no quan es dóna la situació) és de savis. Per tant, tot i que em queda molta frustració per gestionar, hauré de buscar la paciència on sigui per poder criar amb respecte al Max i l’Arlet!

Albert

DSC_1258

Anuncis