1

SER SEGON/A

[Puedes leerlo en castellano aquí]

Fa poc l’Arlet va fer 18 mesos (1 any i mig, encara està en aquella edat que es diuen els mesos…), 18 mesos que han passat volant, però no només aquests mesos, l’Arlet en si està passant molt ràpid.

I amb això no vull dir que ella sigui ràpida (de fet ho és, sobretot quan la despulles per banyar-la i arranca a córrer per tot el pis, és una fletxa), em refereixo als segons fills i com passa el temps amb ells.

Amb el primer embaràs, estàs única i exclusivament pel que va passant, la panxa creix, la primera ecografia, la primera puntada de peu… Amb el segon, la panxa creix que ni te n’adones, a la primera ecografia i vas amb el teu fill gran i estàs més pendent del que farà que no de veure la pantalla, no tens temps de posar la mà a la panxa, el gran vol acaparar l’espai.

Neix el primer, 24 hores del dia dedicades exclusivament a ell, la primera caca, la primera nit junts, el primer somriure, la primera dent, la primera cursa fins a urgències, la primera vegada de tot el que fa i l’hi passa a un nadó. Amb el segon no tens temps de gaudir de tots aquests detalls, la primera nit, pateixes per si el gran dormirà amb el nouvingut, la primera caca no és més que un altra caca dels 2 milions que ja has canviat, el primer somriure segurament l’hi ha fet al seu germà i tu ni tan sols l’has vist, la primera dent la veus quan ja vas per la segona, i a urgències no hi vas si no és realment urgent, ja no ets un pare novell, vaja, perseguir el gran no dona temps d’estar pel segon.

I és una llàstima, per què el segon mereix tota la teva atenció, com la va tenir el primer, però desenganyem-nos, és impossible, has de dividir la teva atenció entre els dos, si no series injust amb el primer, i el peix comença a mossegar-se la cua. I tu vols estar pel segon, però el gran necessita molt més de la teva atenció, és més interactiu, el petit només fa pit, caca i pipi.

De sobte han passat 18 mesos i has passat molt poc temps a soles amb el teu segon fill, i ets sents malament. Penses que ha tingut mala sort de néixer segon, que si fos el primer seria totalment diferent. Però t’ho mires amb certa distància i veus que estàs equivocat. L’Arlet és una afortunada, ha viscut tota la seva curta vida amb la persona que més s’estima, el seu germà Max. Des del primer moment l’ha mirat amb amor, gràcies a ell s’ha espavilat, ell l’ha fet jugar, ell l’hi ha fet companyia quan ho ha necessitat, ell l’hi ha fet una abraçada quan l’hi convenia (i quan no també), ell l’hi ha explicat coses que passen a la vida, ell l’hi ha fet un petó allà on s’ha fet mal. Ella mai ha estat sola, sempre ha tingut a la persona més important de la seva vida al seu costat, el seu germà gran, i com sempre l’hi diem al Max, quina sort té l’Arlet de tenir un germà gran com tu.

I des d’aquesta distància, també veus com l’has gaudit tu, per sort diferent de com vas gaudir el primer. Gaudeixes del primer cop que el gran la va fer riure, del primer cop que es van agafar de la mà per anar algun lloc, de la primera discussió de germans, i de la primera vegada que fan qualsevol cosa junts.

Per sort el Max va néixer el primer i l’Arlet la segona, si no, ara res seria el mateix, i que voleu que us digui, jo així sóc feliç!

Albert

arlet