[Leelo en castellano aquí]
Últimament la paternitat és una mica frustrant. No ens alarmem! Se que no n’hi ha per tant, i que sóc un exagerat, però hi ha una situació que es repeteix massa sovint i que em frustra. Us poso en situació: en Max fa quelcom que jo crec que no està bé (segurament ell creu que sí que ho està), intento explicar-li tan bé com puc o en se, com que la situació no s’acaba el meu to puja (ja sé que no hauria, però sóc humà) fins al punt d’amenaçar-lo amb una conseqüència del tipus et trauré la joguina, apagaré la tele o no anirem a algun lloc acordat prèviament. Com que seguim sense fer cas, i ja he estirat tant com puc l’amenaça, al final l’aplico i òbviament en Max entra en un dels seus bucles, i jo innocent de mi intento clamar-lo i ell s’encén més i crida que només vol la mama… I jo em frustro…
Si analitzem fredament la situació, que ens ha portat a aquesta situació de conflicte? La teoria diu que la meva manca de paciència ens ha portat fins aquí, ja que en Max està en una etapa de creixement, i ha de portar fins al final els límits per formar-se com a persona que és ara i serà quan sigui gran. També en funció dels ulls que ens mirin l’anàlisi pot canviar molt. Hi ha qui dirà que la culpa és meva per no frenar-lo a temps, si cal amb el càstig corporal, els de l’hòstia a temps vaja… Però jo m’ho miro des de fora i penso que estar cansat i voler posar i aplicar límits són dos conceptes que no s’haurien de combinar. Estàs cansat, tens poca paciència i tot allò que fan els teus fills i filles contrari als límits que tu consideres que estan clars (i que potser no ho estan tant) et sembla una provocació, i l’animal que portes dins saltaria a la jugular dels petits i petites per demostrar qui és el mascle alfa de la casa, però l’ésser racional intenta gestionar la situació, i finalment arribes a un punt entremig que lluny de solucionar el problema, encén encara més la foguera. Al meu últim post ja parlava dels bucles i com de llargs poden ser, però la frustració màxima és quan el meu fill només vol parlar-ho amb la mama, i com a mascle alfa ofès, marxo amb la cua entre les cames i molt emprenyat.
Al meu fill l’enfado l’hi dura el que triga a parlar amb la seva mare, a mi, em dura bastant més, tot i que jo també parlo amb la seva mare, que em vol fer veure que ha passat, però la meva ceguesa momentània no m’ho permet, i molts cops, encara fa que em frustri una mica més. I no, no tinc raó, no m’hauria d’enfadar més, però ja diuen que errar és humà i rectificar (encara que sigui en un post i no quan es dóna la situació) és de savis. Per tant, tot i que em queda molta frustració per gestionar, hauré de buscar la paciència on sigui per poder criar amb respecte al Max i l’Arlet!
Albert
jo fa un temps també escrivia buscant botigues de paciencia! no és fàcil, gens fàcil…i si ens cansem nosaltres, imaginat ells oi?
M'agradaM'agrada
Sí, llàstima que no ens ho expressin més sovint, crec que ens sorprendríem…
M'agradaLiked by 1 person
i tant que si! per cert, the deixat una petita nominació al blog! ens llegim! bon cap de setmana.
M'agradaM'agrada